SUD-ÀFRICA

La meva ruta comença a Ciutat del Cap. Fundada l'abril de 1652 per Jan Van Riebeck i un grup d'Holandesos enviats per la companyia Holandesa de les Índies Orientals, la seva característica principal és la Table Mountain, una roca massissa i plana de 1000 i pocs metres d'alçada al voltant de la qual es reparteix la ciutat. S'hi poden fer moltíssimes coses a Ciutat del Cap. Pujar l'esmentada Table Mountain amb el telefèric, visitar l'impressionant jardí botànic de Kirstenbosch, visitar l'illa de Robben -l'antiga presó del règim de l'Apartheid-, visitar el curiós Cultural History Museum (l'entrada val 2 rands, que són uns 30 cèntims) - entre altres museus -, amb coses tants espectacular com la foto del "legless man and his trained baboon" que s'ocupaven del ferrocarril anys enrere o un rifle català d'un tal Manel Camps, fet a Ripoll. Es pot visitar el Front Marítim, amb aire colonial i foques als molls, passejar per les amples avingudes amb els edificis impecables, com acabats de pintar, i fer un tour pels pobles costaners fins al Cap de Bona Esperança (Parant a Camp's Bay - davant dels Twelfe Apostles sud-africans, a Hout Bay, a Boulder's Beach i a Simon's Bay- on hi ha una colònia de pingüins). Una de les activitats obligades de la ruta és evitar els babuïns que ataquen la penya per robar-los el jalar. De nit, els carrers es buiden i només hi queden les hordes de pidolaires zoombies que t'assalten de 12 en 12 a les cantonades mal il·luminades demanant "spare change". No és recomanable caminar-hi sol.

El Cap de Bona Esperança, batejat per Bartholomeu Dias l'any 1487

A Ciutat del Cap ens recull el camió de Nomad i sortim cap al nostre primer campament. The Baths, a prop de Clanwilliam. Gaudim de les piscines termals després de dinar i abans que es pongui el sol, a les 7. La nostra primera nit de campament sota l'Escorpí i la Creu del Sud, ens recorda que tot i la calor del migdia, ens trobem en ple hivern austral. El fred és terrible. Ens llevem encara de nit, a les 6 i tirem milles cap a Namíbia, gelats dins el camió. Amb els sol matinal, cap a les 9, comencem a entrar en calor. Ens aturem a Springbok, on molts aprofitem per comprar samarretes de màniga llarga, mantes de viatge, mitjons i jerseis. Fem el nostre últim àpat a Sudàfrica. A les 6 arribem a la frontera amb Namíbia, el riu Orange.

NAMÍBIA

Namíbia és un país preciós, tot i ser un desert quatre cops més gran que la península Ibèrica on no hi plou gairebé mai. Els paisatges de Namíbia són impressionats i canvien constantment, des de l'antiquissim Fish River Canyon al jove Sesriem Canyon, des de les Dunes vermelles del Namib-Naukluft a les dunes blanques de la Costa dels esquelets, de la flora endèmica a la fauna, de les dones Herero amb els seus vestits victorians fins als pastors Himba del nord, des de les pintures rupestres de Damaraland fins al Kalahari, de Cape Cross a Etosha...

La moneda oficial és el dòlar de Namíbia, que equival al Rand sud-africà - acceptat a tot el país-, cosa molt pràctica si viatges a tots dos països.

El El Fish River Canyon, fa 160 km de llargada i 27 km d'amplada.

Entrem a Namíbia creuant el riu Orange, i acampem a la riba, on hi passem dues nits abans de sortir cap al Fish River Canyon i Sesriem Canyon. Baixem al Fish River amb una calor espantosa, sort que és hivern - a l'estiu està prohibit fer-ho, no m'estranya-. Els que hi arriben es banyen al riu d'aigua verdosa (si ho veiessin els d'Atenció al Viatger del Clínic...). Pugem a temps de veure la posta de sol (a les 6). Passem la nit al campament - on el bar està tancat per desesperació de tots els que hi han arribat desitjant una cervesa-. Demà ens llevem a 4:30 per recórrer els 550 km que ens separen del Parc Nacional del Namib Naukluft. 

El desert del Namib és el més antic del planeta. Les seves dunes, les més altes de la Terra, arriben als 400 metres d'alçada. L'indret més espectacular de tot el parc nacional del Namib- Naukluft, és, sens dubte, Deadvlei, una vall d'arbres petrificats que s'alcen enmig de les majestuoses dunes vermelloses, sota el cel blau i infinit.   La duna 45, l'única que es manté fixa, a 45 km de l'entrada del parc, i d'aquí li ve el nom.

Tot i que portem pocs dies de viatge, ja comencem a notar els efectes de la desnutrició. Ens queixem als guies, però no serveix de gaire. La Janine, la guia, ens promet un esmorzar com Déu mana per demà, que ens toca llevar-nos a les 4:30 del matí per anar a veure sortir el sol a la duna 45, se suposa, la més alta del món.

Depauperats i morts de gana enfilem els 400 metres de duna de sorra (Cal dir que la Duna 45 abans de l'alba sembla la Rambla) per veure una sortida de sol espectacular, que tenyeix de vermell tot el paisatge. L'esmorzar promès a la baixada no existeix, i amb un miserable te amb llet i un tros de pa bimbo merdós ens endinsem amb una guia japonesa pel desert del Namib sota un sol de justícia. Però val la pena, perquè darrera d'una duna immensa ens espera el paisatge més marcià que he vist mai: Deadvlei. S'hi ha d'haver estat per entendre-ho, les fotos no li fan justícia.

Al vespre, uns quants agafem el camió per anar a veure fauna, bàsic ament sprinbucks. Abandonem el campament del Namib l'endemà al matí per anar cap a Swakopmund, una petita ciutat costanera a la vora de l'Atlàntic. Aquí a la vora del mar les dunes són blanques. Acampem al costat de la platja, però l'aigua està gelada. Fem una visita a la colònia de foques de Cape Cross. Després, anem a sopar a un pintoresc restaurant on tenim ocasió de menjar CARN!!! Ja l'enyoràvem. Ens dediquem a provar cocodril, Oryx i coses semblants. L'endemà una tempesta de sorra ens impedeix sortir cap a Spitzkoppe a l'hora prevista. Això ens impedirà gaudir del lloc sagrat dels bosquimans, on ens hem de conformar amb una visita llampec, i és una llàstima.

Spitzkoppe

No ens hi podem quedar a dormir per culpa del vent i anem a parar a un campament on alguns lloguem un vagó llitera de tren per dormir-hi. Avui no tenim ganes de barallar-nos per les tendes bones. Ens llevem a les 4 del matí, batent el nostre propi rècord. És l'única manera d'arribar a Etosha al migdia.

El toll de Halali, Etosha.

El Parc Nacional d'Etosha és un dels observatoris de fauna salvatge més grans de la Terra. Sabana a l'oest i bosc mixt a l'est flanquegen la immensa planura salina i desèrtica d'Etosha Pan, que durant l'estació de pluges es cobreix d'aigua. Està organitzat d'una manera bastant curiosa. Hi han tres campaments (Okaukuejo, Halali i Namutoni, separats 70 quilòmetres entre sí), que estan muntats al voltant de les basses on es reuneixen els animals a beure aigua durant l'estació seca. Dinem i acampem a Okaukuejo i sortim amb el camió a veure fauna - zebres, nyus, elefants, hienes, impales, sprinbucks, moltes aus, etc...- Tornem al campament amb la posta de sol i passem la resta de la tarda fins ben entrada la nit al toll observant els rinoceronts, elefants i altres animals que venen a veure aigua. Tothom espera, evidentment, als lleons, que no apareixen. L'endemà més safari i trasllat al campament de Namutoni.

Com que la franja de Caprivi, fronterera amb Angola, és un lloc conflictiu, per sortir de Namíbia hem de donar una volta inhumana vorejant el Kalahari. Tot un dia de camió, que compensem en un campament balneari.

BOTSWANA
El millor de la duana de Botswana són els cartells anticorrupció: Botswana has 0 tolerance against corruption. Telèfons per denunciar un corrupte. Amenaces de presó per a corruptes... A Botswana ens comencem a sentir que som dins l'Àfrica Negra de debò. Acampem a Ghanzi, en un lloc aparentment semi salvatge, de camí al nostre objectiu principal: El Delta de l'Okavango.

De camí cap a un poblat del Delta
El riu Cubango neix a Angola, passa per Namíbia, on es converteix en el riu Kavango, i arriba a Botswana com a Okavango per desaparèixer en els 15.000 quilòmetres quadrats de llacunes, canals i illes, que formen el Delta interior més gran del planeta.

Hem de deixar gairebé tot el nostre equipatge dins el camió, i només amb l'imprescindible, agafem un petit camió i després una llanxa de motor que ens duu fins una illa on Nomad hi te un campament selvàtic. A l'Okavango hi passarem tres nits, la primera i l'última al campament de Nomad; la del mig, acampats dins el delta, en plena naturalesa salvatge, amb lleons rugint a la vora de les tendes per la nit, elefants, hipopòtams, cocodrils... Els nostres guies, els pola, ens hi duen en mekoro, les canoes típiques, de dos en dos, en caravana.

Veiem un munt de fauna, fem passeigs en mekoro per anar a veure poblats i passeigs a peu per anar a veure animals. Se'ns acaba l'aigua i acabem bevent directament del riu (Una altra per explicar als de malalties tropicals). Després de tres dies, quan tornem a recuperar el Sid, el nostre camió, ens hi sentim com a casa (Hi hem passat tantes hores i hi hem fet tants quilòmetres...)

La següent parada important a Botswana és el parc nacional del Chobe. De camí, parem a dormir a Nata, una zona de babobabs magnífics. Acampem a prop d'una llacuna. Dos dels companys de viatge decideixen acampar a la riba de la llacuna i a mitja nit han de sortir per potes quan es troben una família de rinoceronts que baixa a beure aigua.

El Parc nacional del Chobe, d'11.000 quilòmetres quadrats de superfície, acull la diversitat més gran de fauna del país. Entre d'altres, és la llar de 73.000 elefants. Al Chobe aconseguim veure lleons! Els havíem sentit a l'Okavango, i intuït a Etosha, però finalment ens els trobem, espatxurrats sota una acàcia. A part de molta més fauna variada, búfals, zebres, hipopòtams, cocodrils, micos, aus.. etc... 

 El Chobe és la nostra última parada a Botswana. Ens preparem per una altra fantàstica sessió de tràmits fronteres, aquest cop, a Zimbabwe.

ZIMBABWE

A Zimbabwe s'acaba el nostre recorregut, molt a prop de la frontera i a la frontera amb Zàmbia, a la gorja de gairebé dos quilòmetres de llargada on el riu Zambezi es precipita 110 metres avall formant les cascades que els nadius anomenen Mosi oa tunya (el fum que trona) i que David Livingstone va rebatejar en honor de la seva reina el 16 de novembre de 1855.

Durant l'estació seca, una mitjana de 550.000 metres cúbics d'aigua cauen cada minut gorja avall, però a l'estació de les pluges poden arribar als 5 milions de metres cúbics per minut.

Al costat del parc natural de les cascades Victòria es troba el poble de Vic Falls, una mena d'Inverness versió africana, totalment turístic, i que ens asseguren que normalment és un lloc amb molta vida. Aquest any, gairebé no hi han turistes per culpa dels conflictes.

A Vic Falls s'hi poden fer infinitat de coses, si un té pasta per gastar: ràfting, ponting, ultralleuger, avioneta, helicòpter, globus... Pots passar a Zàmbia a veure les cascades del cantó que cauen... Nosaltres ens limitem a passejar pel parc natural i a arrasar un mercadillo. Sopar col·lectiu de comiat en un restaurant temàtic muntat exclusivament per a turistes i on ens serveixen cucs recremats. Hi ha gent que els tasta, altres ho intenten i els escupen...

A Vic Falls Nomad hi té un alberg amb una acàcia gegant al pati central on donen les habitacions amb llits. Hi ha una mitja hora caminant fins al centre del poble i una mica més fins les cascades, i tot i així, des d'aquí es pot sentir el so tronador de l'aigua. I això que ara és estació seca.   A Vic Falls s'acaba el nostre viatge. A l'aeròdrom ens espera l'avió que ens ha de dur a Johannesburg a fer el canvi cap a Londres i cap a Barcelona.   El pas del ferrocarril de Vic Falls.

 Tornar a pàgina principal