Untitled Document

El primer cop que vaig anar al Canadà va ser l'any 1994 quan el meu germà Carles vivia a Toronto. El meu germà Edu i jo el vam anar a visitar i vam donar una volta per Quebec i Ontario. D'aquell viatge no en conservo cap foto pròpia perquè la càmera que tenia llavors me la va jugar. Des de llavors que volia tornar a fer la costa Oest del país, principalment les Rocalloses.

Del grup que haviem de ser inicialment, vam acabar tres: La Sònia, el Dani i jo.

Vam triar un viatge tan tòpic que fins i tot hi ha una guia Lonely Planet exclusiva: Els tres parcs nacionals de Banff, Jasper i Glacier.

Amb un Ford Focus matrícula de Washington vam sortir de Seattle travessant tres estats americans (Washington, Idaho i Montana) fins al nostre primer parc: hores i hores de carreteres americanes, moteros, camions, "barres i estrelles", canvis de paisatge, i un feeling de Road Movie que no ens el traiem de sobre.

Glacier, Montana
4042 km quadrats

Una mica d’història...

Començarem com els mites de creació indígenes... En un principi no hi havia res, només aigua. I llavors va aparèixer la terra, i amb ella les muntanyes i glaceres que avui conformen el parc nacional Glacier. Allà vivien els indis Blackfeet i consideraven molts dels seus punts indrets sagrats. Un home blanc, James Willard, va conviure amb els Blackfeet durant uns mesos i, conjuntament amb George Bird Grinell, l’editor d’una revista de natura, va explorar el territori. Grinell va agobiar el govern fins que va aconseguir que el 1910 declaressin el parc nacional Glacier. El govern americà havia firmat un tractat amb els indis el 1855 i va anar trampejant el que va poder per reduir la reserva. Al final, els indis es van veure obligats a vendre les terres per 1.5 milions de dòlars el 1896.

Poc després Canadà va fundar el parc de Waterton, a l’altra banda de la frontera i els dos països van decidir unir-se per declarar-los International Peace Park, símbol de les bones relacions entre ells. El 1921 el govern va finançar la creació de la Going-to-the-sun road, joia de la corona de Glacier, que amb la seva ascensió als 2010 metres de Logan Pass, ofereix una vista espectacular i l’oportunitat de veure fauna variada, i que el 1997 va ser declarada “paisatge històric nacional”.
Per desgràcia els incendis forestals són un gran problema per Glacier, i l’estiu del 2003, van cremar 55.000 hectàrees del parc.

Glacier és un parc de turisme intern: només americans, això sí: blancs i de classe mitjana amb les seves monstruoses autocaravanes, i moteros amb les seves harleys amunt i avall de la Going-to-the-sun road en tropa.

Els campgrounds de Glacier són fantàstics, espaiosos, amb espai per fer foc, caixa anti-óssos i taules a cada parcel·la, a l'ombra humida dels avets gegantins, però no tenen dutxes, lo qual ens obliga a fer una escursió cap a Many Glaciers, l'altra banda del parc nacional, on el motel Swiftcurrent Inn ofereix dutxes de lloguer.

Tenim mala sort amb el temps un dia i decidim fer una visita a Browning, Montana, home of the Blackfeet Nation i el seu museu sobre els indis de les planures. És depriment veure com han acabat, en un poble desolador enmig d'una plana immensa i buida.

8 d'agost. Són les 10.00 am. Abandonem USA i passem la frontera de Canadà sota un sol brillant. Think Metric, s'han acabat les milles! Per l’A93 arribem a l’entrada de Kootenay National Park, el rebedor de luxe de Banff. Comprem el nostre passi anual de Parcs, passi de grup per 89$ canadencs (o 8.900 de les antigues pessetes). Amb accés il·limitat a tots els parcs del país durant el proper any, creuem el bosc infinit que és Kootenay Parc, amb una zona cremada l’estiu passat. Dins de Banff, enganxem la Transcanadian -l'autopista travessa el parc- direcció Sud. El nostre objectiu és Johnson Canyon, a la Bow Valley Parkway, una carretera paral·lela a la macro autopista. 6000 km quadrats de parc per explorar, guiris, japonesos a punta pala i catalans!

BANFF , Alberta, Canadà
6641 km quadrats
Una mica d’història...
És el parc nacional més antic del país i com la meitat de Nord Amèrica, déu la vida al ferrocarril. El 1871, expedicionaris de la Canadian Pacific Railway van seguir els indis Stoney per trobar un pas adequat al tren. I així van descobrir el pas de Kicking Horse, a l’Oest de l’actual Banff, i van obrir la via de tren més elevada del continent. Van ser tres treballadors del ferrocarril que van descobrir les fonts termals al peu de Sulphur mountain i el 1885 naixia una reserva federal de 26 km quadrats. L’any següent, William van Horne, cap de la Canadian Pacific Railway fundava la ciutat de Banff, que va anomenar així en honor del lloc de naixement de dos dels primers inversors de la companyia ferroviària, el comptat de Banffshire, a Escòcia. La reserva original es va anomenar Rocky Mountains Park i va donar origen al sistema de parcs nacionals de Canadà. El 1930, el parlament va aprovar la llei de parcs i va rebatejar-lo com a Banff, concedint-li pràcticament les mateixes fronteres que té avui.

Ens havien advertit que estaria massificat. Però deseguida descobrim una cosa: tots els turistes -alguns dels quals van equipats com si anessin a fer la travessa del Karakorum- es queden als aparcaments i els llocs domingueros tipus casa de tè. A la que camines 10 minuts amunt per un sender, et quedes sol.

Els campgrounds a Canadà són igual de fantàstics que a Glacier, però a més de tenir dutxes, aquí la llenya és gratuïta. En pots agafar tanta com vulguis d'una pila gegant, tot i que et demanen moderació a l'hora de fer les fogueres. Ens aficionem a cuinar a la llenya: (salmó- que és baratissim-, pebrots, patates, carn...) tot i el fantàstic fogonet que vam comprar a Spokane, Washington i que acabarà els seus dies a l'aeroport de Seattle perquè no ens el deixaran facturar -normatives.

A Banff decidim fer una excursió al Backcountry, demanem un permís d'acampada lliure, un "wilderness pass", per a la zona d'Elk Lake. Ens diuen que hi estarem sols. Ens fem una motxilla reduïda, abandonem el cotxe i tirem amunt, cap al que batejarem com a Mosquitoland, el nostre malson mosquiter particular.

Elk Lake, és un lloc preciós i hi estem completament sols en companyia de mosquits, abelles, tàbacs i altres insectes emprenyadors que ens fan la vida impossible i ens acribillen. D' óssos i "elks" (alces) no en veiem ni un: probablement se'ls han menjat els mosquits. Però per si de cas, continuem prenent totes les precaucions obligades. Res d'olors (ni relec ens podem posar i els mosquits es foten les botes amb nosaltres) i el menjar penjat d'un cable a 4 metres de terra i ben tancat. I anar picant de mans quan caminem per alertar qualsevol bèstia salvatge de la nostra presència, que estem al cul del món...

Baixem picotejats com mai a la nostra vida i decidim: a) sortir cap a Jasper immediatament i b) S'ha acabat el Backcountry. Enfilem l' Icefields Parkway, la carretera dels Camps de Gel, la més alta d’Amèrica del Nord, amb un pas a 2037m, i que déu el seu nom al gran nombre de glaceres al costat de les quals passa.

Es nota que som a Canadà? Una de les glaceres de Columbia Icefields, la massa de gel més gran al sud de l'àrtic, en alarmant retrocès (com a metre per any).

JASPER
10.878 km quadrats
Una mica d’història....
En un principi hi havia els indis, i vivien i caçaven al territori que avui constitueix el parc nacional de Jasper. Però van arribar els homes blancs, buscant una ruta cap a la costa oest. I van seguir els indis i van trobar el pas d’Athabasca. Era l’any 1806. El descobridor, David Thompson va establir una ruta comercial i posts als voltants de l’actual ciutat de Jasper. Els comerciants es van casar amb dones natives i van crear una cultura mixta, el poble Métis, que va conrear la terra fins que l’any 1910, va ser declarada reserva federal i el govern els la va expropiar.
Però abans d’això, quan el comerç de pells anava de baixa, la zona havia començat a atreure exploradors i alpinistes. L’any 1827, el botànic David Douglas va batejar el Mt Brown i el Mt Hooker i els va atribuir una alçada de més de 5000 metres, cosa que va cridar l’atenció de centenars d’alpinistes, que van arribar a la zona buscant els pics i van descobrir altres indrets. El més famós però, va ser una dona, Mary Schaffer, que va ser la primera persona blanca en arribar a Maligne Lake, seguint un mapa dibuixat de memòria per un indi.
I de nou, el tren juga un paper clau en la història. La Grand Trunk Pacífic company decideix passar per Yellowhead pass i el 1907 el govern estableix Jasper Forest Park... I la resta és la típica història de l’Oest....El ferrocarril va arribar a Jasper Town... I la població es va multiplicar; I van construir una escola, i van obrir carreteres i camins, i el 1914 hi van posar la primera botiga de queviures. El 1928 van obrir la carretera de Jasper a Edmonton. I el 1930, amb la llei de parcs, Jasper es va convertir en el parc nacional més gran de Canadà.

Acampem al Wapiti Campground amb una xafogor i una calor insuportables. Ens adverteixen altre cop sobre els óssos, se n'han vist pels voltants "on a daily basis".

I tant que n'hi ha! Dues coses que tothom ve a trobar a les Rocalloses: el grizzly i l'ós negre. Nosaltres els vam veure tots dos i de molt a prop. I gràcies a Déu, des del cotxe! Ens vam trobar camins tallats per perill d'óssos, cartells d'advertència de Puma a la zona durant l'ascenció a Sulphur Ridge, i molts avisos i consells sobre què fer en cas de topar amb animals perillosos. Per sort, no ens en va sortir cap mentre caminavem sols per les muntanyes.

L'últim dia a Jasper, ens llevem a les 5.00 am i desmuntem el campament. A ¾ de 6 estem a la carretera. Ens esperen 800 km fins a Vancouver. Se’ns fa de dia mentre creuem el Mt. Robson Provintial Park dins un núvol de fum que ens ataca la gola - hi ha un incendi forestal a la zona-. Un cop ja fora dels parc, el comiat final ens el brinda un ós negre a la cuneta de la Freeway 5 South.

Fem nit a Vancouver, la ciutat amb el downtown més depriment que hem vist mai- en un país del G8 com Canadà! I de Vancouver a Seattle a pillar l'avió de tornada. Seattle- Atlanta (fem un canvi d'última hora perquè el vol a Nova York surt amb retard i anem justos per al transfer)- Barcelona.


Típica benzinera americana amb la bandera omnipresent	Carreteres de Montana