...I ALTRES ANIMALS

Com que encara no he descobert com doblegar el temps i l'espai, m'he de conformar amb els records i els àlbums familiars...

No hi pot haver album de records sense foto en blanc i negre, mare setentera amb ulleres més grans que les finestres del cotxe i criatura amb gorreta. Aquí em teniu, juny del 74, amb aquesta mirada desafiant, al jardí de la casa de Premià, ara convertida en un búnker pels actuals propietaris, que entre altres coses, han convertit aquest tros de jardí que fa de fons de la foto en un garatge-traster-cobert prefabricat espantós. Em pregunto si ells hauran trobat la fórmula màgica contra les formigues o, com jo en un altre temps, es despertaran cada matí "acompanyats".

Fem un salt en el temps... Estiu següent. 1975.

Lo riu eixint dels estrets a la Fontcalda	Gandesa

Les moreres de la plaça de Gandesa han crescut des de llavors -com jo, vaja-.

Tornem a Premià

Tampoc seria un àlbum com Déu mana sense aquelles primeres fotos envermellides pel pas del temps.
	Aquesta foto no se la poden fer pas, els propietaris actuals, doncs hi van posar un enreixat de tres metres d'alçada!!! Em sorpren que no l'electrifiquessin, també. Que trista és la vida d'algunes persones. Tot i l'arribada del color, el tema ulleres de sol no va millorar gaire...

17 d'octubre de 1975, el meu segon pastís d'aniversari

És possible que porti els mateixos mitjons que a la foto anterior? Però si aquestes butaques d'sky verd van decorar la casa de Premià durant una dècada, per què no hauríem de poder fer durar uns mitjons?

Un estiu més... 1976

Si algú vol saber d'on em ve la falera pels Ports... aquí unes pistes.

Un altre salt. 1978. Perquè veieu que també ens feiem fotos a l'hivern. No som família de neu, però mira...

1980, no era res vocacional... També em vaig disfressar de caputxeta vermella un cop.

1981, el trill. Endevineu a on? Gandesa, és clar.

A partir dels 80 les fotos comencen a minvar en volum a mesura que cada un de nosaltres campa a la seva.

Blanes, estiu de 1987. L'Edu i el Marc amb els cabells curts i jo amb els cabells llargs.

1988, al terrat de Barcelona (noteu que no es veu cap grua, increïble i que Can Dragó no existia, encara eren els descampats de la RENFE). Aquí el Marc ja és el Marc.

Faig el darrer salt en el temps, de moment. Un salt 18 anys per aquesta darrera foto.

L'única en tota la pàgina on estem tots, inclont el lleó musical, en primer pla, com ha de correspondre a aquesta reliquia familiar.

Una reliquia de tantes que encara es conserven...

Tornar a inici