La història va començar amb una setmana de vacances de la Sónia i un vol de Vueling a preu irrisori: Roma, anar i tornar, la darrera setmana d’agost, 75 euros tot inclòs.
Després s’hi van afegir la Iole i la Sigrid i ja vam ser quatre ragazzi. Ho vam acabar d’amanir amb un cotxe -el fiat Panda de cinc portes que vam anomenar ràpidament la machinina de lei ragazzi- miniatura com tots els cotxes italians que ens esperava a l’aeroport de Fiumicino per dur-nos als Apenins.

aQUÍ VENIM dES DELS PAÍS DEL iBERS

Tan sols baixar de l’avió vam constatar el que tothom ens havia dit: A Roma, a l’agost, hi fa una calor espantosa. Era digna d’un clima tropical, i més venint de la Barcelona on els agosts ja no són el que eren i els estius han desaparegut per imitar els hiverns, aquesta Barcelona de la primavera (o en el seu defecte tardor) permanent. A Roma, hi feia calor, molta calor. Pel GRA de la cità eterna (la Ronda interminable que l’envolta), l’aire era calent i el sol picava dins els vidres de la machinina, que portàvem a tope amb motxilles, tenda i tota la pesca. L’objectiu era arribar als Apenins on el clima seria més benigne, o això pensàvem nosaltres, pobres il.luses... En arribar a Aquila, la vil.la més important d’aquella zona de l’Abruzzo, a les portes del parko nazionale del Gran Sasso e Monte della Laga, el sol del migdia castigava severament els carrers. Després de comprar ens vam haver de refugiar a la recerca d’un lloc on dinar-nos un rissotto per celebrar la nostra arribada a Itàlia.
Després de dinar -i rebre les atencions de quatre comensals locals-, vam seguir pujant fins al càmping Funivia del Gran Sasso, al peu del Corno Grande, el pic més alt de la zona. El clima no havia millorat i la falta d’aigua calenta a les dutxes ens va anar de perles, doncs vam rebre l’aigua congelada de la muntanya com si d’aigua beneïda pel mateix Papa es tractés.
El càmping era d’allò més cutre i rudimentari. Davant aquella calor mortal vam decidir anar a provar sort fent la primera excursió al Monte della Laga, a l’altra banda del parc –i d’un túnel de 13 km que forada la roca per sota el Corno Grande-, la part boscosa. Va ser un gran encert perquè sota els arbres espessos el sol no ens va tocar en tot el dia, pràcticament, tan sols quan ens vam aturar uns metres més avall de la Cascata de la Morricana a banyar-nos al riu.
De tornada, vam passar pel Llac de Campotosto, a veure la posta de sol i la sortida simultània de la lluna per l’altra banda. L’aire era fresc i desagradable.
Vam arribar al càmping de nit, ja, i ens vam haver de posar màniga llarga per sopar.

El Corno Grande, el pic més alt dels Apenins, al Parko Nazionale del Gran Sasso e Monte Della Laga

L’endemà, torna a fer un sol espaterrant. Però durant tota la pujada al Corno Grande -2912m- ens acompanya un vent desagradable que ens obliga a anar amb el goretex tota l’estona. Val la pena la pujada. Des del cim veiem el Campo Imperatore (una vall glacial espectacular), l’Adriàtic, el Corno Piccolo i els altres cims del parko -amb els seus respectius refugis i vivacos - i passem pel Calderone -el glaciar permanent més al sud d’Europa-. Baixem amb el Funivia (i el taquiller ens regala els bitllets) i ho anem a celebrar al bar amb una cervesa. El Funivia ens ha deixat 1000 metres més avall de cop i la temperatura ha pujat proporcionalment uns 15 graus en cinc minuts.

L’endemà abandonem les muntanyes i anem a buscar el nostre càmping, el Fabulous, al km 18 de la via Cristofore Colombo, la llarguíssima carretera que uneix Roma amb Ostia i el mar. Després d’acampar comprem i anem a la platja, separada del món per una filera de dunes, arbres i arbusts. I ho amanim a la tarda amb un gelatto -de sis boles el de la Sigrid-.

Finalment, ha arribat el dia

Hem de deixar el cotxe i endinsar-nos a Roma per comprovar que un cop va ser el centre del món conegut.

El Colisseu, el Fòrum, el Palatino, el Panteó i els arcs així ho demostren.

Aquest no, que no hi era...

L'arc de Constantí	jUGUEM A LES 3.700 DIFERÈNCIES? EL segle XXI El Segle I
	sEGUIM EL PASSEIG PER LA ROMA IMPERIAL, O el que en queda, en alguns casos, com el Circo Màssimo, reduït a una trista esplanada-pipican geGANT sota el sol de justícia (si Ben Hur alcés el cap), que ens fon l’asfalt sota els peus -i així deixem la nostra petjada a Roma davant la bocca de la verità, on passem de fer la cua absurda que fa la penya per fer-se la foto estúpida amb la mà dins la boca.

Pel matí ens han tocat les ruïnes i per la tarda les fonts: la central de Piazza Navona està en obres i la de Trevi, superpoblada. Pel camí, La Sigrid i jo ens enamorem del Panteó i del forat del sostre que deixa passar la llum i l’aigua que els dies de pluja es filtra pels forats del terra de marbre.

El Vaticà és una visita obligada. Això sí, ningú no ens pot obligar a fer el kilòmetre de cua per entrar als museus i optem per començar per la Basílica. Els 362 esglaons de la cúpula no es fan pesats per la disposició laberíntica de les estretes escales dins les parets inclinades dissenyades per Miquel Àngel (al final d’un dels trams d’escales hi ha dues xapes de reunió, a saber per què). Des del balcó exterior dalt de tot, la vista de Roma és brutal. La Basílica, espectacular. La Pietà de Miquel Àngel, sense paraules; l’estàtua de Sant Pere amb els peus gastats de tants peregrins fetitxistes que l’han sobada al llarg dels segles - nosaltres no serem diferents i contribuirem a la desaparició dels dits dels peus de l’apòstol-; el baldaquí immens, la cúpula (amb la reixa per impedir suïcidis i caigudes des dels com a mínim 10 pisos d’alçada que té allò)... Estem al Vaticà, qui ens ho havia de dir, amb la guàrdia suïssa i els seus ridículs uniformes renaixentistes. El Papa, per sort, està de viatge.

La cúpula, des de dins, cap amunt i cap avaLL

La piazza i la ciutat des del terrat

Ella, ella la más bella...

Però per molt espectacular que sigui la basílica De Sant Pere jo he trobat a qui rendir culte en un altre racó de la ciutat...

A la sortida, la cua dels museus ha desaparegut i entrem dins el complex brutal de sales i sales, on l’arquitectura sola ja valdria la pena, d’escultures i pintures, que culminen amb la Capella Sixtina, meravella de les meravelles de la paciència humana -els anys que s’hi va tirar el senyor Miquel Àngel per fer aquell sostre que eclipsa les parets de Giotto i els altres mestres-. No ens en podem estar de fer fotos il.legals (sense flaix, per descomptat) a aquelles dues mans que s’esforcen per tocar-se amb la punta dels dits damunt els nostres caps. Amb els meus prismàtics podem entretenir-nos a contemplar els detalls de les escenes - cada arruga de la pell, cada doblec dels vestits dels centenars de personatges que poblen la capella-. Increïble. Fins que la torticolis “de l’assegurador” amenaça.

La influència clàssica del culte al cos encara perdura avui en dia entre la població

Toca dinar una pizza. Trobem un lloc agradable entre el Vaticà i el Castell de Sant Angelo, on acabem xerrant amb el propietari -que havia visitat Barcelona l’any 52- i els cambrers.
Al Pont de Sant Angelo ens amenaça pluja i tothom, menys les estàtues, es prepara per sortir corrent en qualsevol moment. Però finalment són quatre gotes. Creuem el Tiber per anar a la piazza d’Espagna a veure la famosa vista de les escales que surt en tantes pel.lícules. L’obelisc està en obres i ens destrossa la composició. De totes maneres ens hi asseiem una estona. Acabem fent una beguda i un gelat en un bar de disseny - i xerrant, com no, amb els cambrers.

En tornar al càmping hem de llençar gairebé tot el menjar perquè se’ns ha podrit. Decidim que ja no comprarem més i menjarem en trattorias i pa amb embotit el que queda de vacances.

L’endemà al dematí la Sigrid i la Sònia decideixen quedar-se al càmping i banyar-se a la piscina mentre la Iole i jo ens encaminem a Villa Borguese i ens passegem pels jardins i la Piazza del Popolo i els carrers estrets de Roma. Al migdia ens retrobem les quatre a Piazza Navona per anar a dinar i després a fer un gelat i comprar

Faran servir cotxes minúsculs, però l'estil que no es perdi.. Aquí dos exemples d'Smart

alguna cosa a l’única botigueta de records original que hem trobat en tota Roma, al costat del bar sota la Plaça del Campigliano que el primer dia ens va salvar de la deshidratació. Ens acomiadem de Roma amb un passeig pel Trastevere, on descobrim un forn on comprar pizzes a porcions i pastes diverses -per sopar i esmorzar. Agafem un bus per no caminar més fins al metro ronyós de la línea “blava” i fem per darrer cop el trajecte fins a EUR Fermi i fins al Fabulous.

El darrer dia del viatge, dissabte, acabem -per circumstàncies estranyes i una anada d’olla espectacular-, acampades a Ostia fent dia de platja i descobrint els clubs de bany del Lido –concretament el dels tios catxes que juguen a volei i les pijes que els acompanyen-. Els clubs que s’alineen un al costat de l’altre a la platja i la separen en compartiments plens d’ombrel.les i casetes de bany. Passem el dia de relax i sopem al mateix càmping, un lloc agradable on acampes sota els arbres entre les dunes de sorra.

He descobert que Roma, com París, és una d’aquelles ciutats que s’ha de visitar un cop a la vida, però a la que no crec que hi torni. Per mi, Sicília li dona mil voltes en tot -encant, vistes, menjar i preus-. I amb aquest pensament volo de tornada a Barcelona un diumenge 2 de setembre i abandono aquell país mediterrani que és una còpia exacta del nostre en gairebé tot.
D’italià, n’hem après una mica - les que no parlàvem, com la Sónia, directament en català amb la penya-.

Així doncs, ciao.

La bambina del pozzo