TURQUIA 2008

Vam haver de fer grans matinades tant a l’anada com a la tornada per volar via Alemania; vam passar moltes nits horribles en busos de línia (moderns amb servei d’hostessa, això sí) amunt i avall per cobrir les distàncies d’un país extens; vam patir calor i xafogor i alguns desajustos intestinals (normal); i l’Anna va patir nits d’insomni per culpa dels imams que criden a la pregària a altes hores de la matinada pels altaveus de les mesquites; però tot plegat va valer la pena per visitar el país quasi totalment asiàtic més europeu de tots: l’antic Imperi bizantí, després otomà i finalment república laica de Turquia.  Hoz geldiniz; merhaba!

La primera parada (després d’una tarda fugaç a Sultanahmed, Istambul) va ser Safranbulu, un poble situat a pocs quilòmetres de la costa del Mar Negre, amb un casc antic de cases de fusta otomanes conservades i un preciós hamam on ens van exfoliar, refregar, ensabonar i rentar dues enèrgiques turques un capvespre. Fantàstic. Allà vam poder començar a degustar les delícies culinàries turques com les çorbalar (sopes), les omnipresents albergínies, les menemens, els koftes, les amanides i els tomàquets més sucosos i les figues més gegantines del Mediterrani. I com no, les primeres backlaves.

El segon dia ens vam apuntar a una excursió fins a Amasra, a la costa, amb dos catalans, dues japoneses, una coreana i el pintoresc guia, l’Alí, que, a la pregunta de l’Anna sobre si les escoles eren mixtes va respondre amb un contundent: of course, this is Turkey, not Iran. No va faltar la platja – noies en bikini nedant al costat de dones amb burka de bany i manguitos -, el dinar de peix fresc i el passeig per dins les muralles.

Un bus diürn amb parada a la moderna i espectacular estació de busos d’Ankara ens va dur a Göreme, al cor de la Capadòcia.

Ens van acollir al dormitori comunitari de fusta del terrat de la Köse pansyion, amb piscina, un element molt apreciat les tardes caloroses. Göreme, amb  les seves cases i hostals excavats a la roca ofereix el Museu a l’aire lliure de Göreme, un conjunt d’esglésies i monestirs bizantins excavats a la roca i pintats en frescos; excursions a peu per les valls circumdants (excursió que l’Anna i jo fem llevant-nos a les 5 del matí per no enganxar la calor) entre curioses formacions rocoses i una bona base per visitar alguns dels plats forts de la zona: la ciutat subterrània de Derinkuyu, amb 14 pisos, començada pels hitites a cops de sílex i continuada per cristians al llarg dels segles (i sense bàlrogs ni orcs, eh?); la gorja d’Ihlara i el monestir de Selime, novament, excavat a la roca.

 Sadollades de cases excavades, frescos bizantins i calor infernal, agafem un bus nocturn cap a Pamukkale, per admirar les famoses piscines de travertí blanc que cobreixen tot el vessant de la muntanya al peu de l’antiga Hieràpolis romana.  Aquí la calor, a més a més, és xafogosa.

 Llàstima que l’atmosfèrica antiga piscina termal, amb les columnes caigudes submergides, ara estigui envoltada de bars i vestuaris i hagi perdut tot el seu encant. Ampolla darrera ampolla d’aigua, passegem per la Necròpolis abans de tornar a baixar descalces tot el camí de travertí i tolls d’aigua calenta.

Tres hores de bus ens duen a Selçuk, la penúltima parada del viatge. De seguida trobem pensió i sortim a fer un volt de tarda per la primera ciutat del viatge (petitona però i envoltada de camps de cultiu), amb un centre peatonal agradable, una antiga mesquita i una fortalesa al turó on Sant Joan va escriure el seu inspirat evangeli, un vell hamam del s. XVI envoltat d’unes plantes que quan les toques exploten – cosa que proporciona un bon ensurt a l’Anna-. Patim la xafogor.

                                                                                                                                     Els autèntics rellotges falsos, una especialitat turca!

L’endemà ens donen un bon esmorzar per agafar forces per a la visita reina de Selçuk, la ciutat romana d’Èfes, la més ben conservada del Mediterrani oriental, amb un antic port que demostra que el mar arribava fins aquí – ara està a 7 km, a Pamuçak. L’anem a tastar per la tarda.

La Reina de Bizanci, Constantinoble i Istambul desde fa 1500  anys

El primer dia passem el Pont de Gàlata, damunt la Banya d’Or (criador de meduses on els hi hagi) per passejar per Beyoglu, fins la torre Gàlata i per Izkital Caddesi (que ve a ser un Portal de l’Àngel i per tant no té cap gràcia). Ens perdem per un barri poc recomanable i ens en treu la policia en cotxe patrulla. Tornem a passar el pont per endinsar-nos al basar de les espècies. Li comprem a un venedor que para un català quasi perfecte.

 El segon dia, i aprofitant que fa bon temps, agafem el vaixell que puja tot el Bòsfor des de Màrmara al Mar Negre. Per l’estret s’alineen els barris bons de la ciutat, amb el Palau de Dolmabaçe i les casetes otomanes restaurades amb la piscineta i l’embarcador a la vora de la mar. Àsia més verda i Europa més urbanitzada.

 De tornada a Sultanahmed, rentem roba i sopem pels voltants del Bazar Arasta, al peu de la Mesquita Blava.

Un altre dia a Istambul, el reservem per a l’estrella: Santa Sofia, mare de totes les catedrals, punt culminant de l’arquitectura bizantina i meravella arquitectònica mundial. Llàstima de la immensa bastida que ocupa part de l’altíssima nau central des de fa una eternitat.

Encarregada per Justinià I l’any 532, avui encara és la quarta església amb l’àrea coberta més gran del món, amb una alçada de 55,60 m. És senzillament espectacular.

Al costat de Santa Sofia, la Mesquita blava de Sinan (1.000 anys més jove) és una gran decepció: ni tan sols és blava; de fet, ni tan sols és la mesquita més bonica de la ciutat (la de Beyazid II és molt més espectacular – sense tanques per als turistes). A més a més, com totes, és una còpia de Santa Sofia.

La mesquita de Beyacid a l’esquerra i la Blava (la d’Ahmed) a la dreta...  És allò de vista una.....

L’Anna i jo hem descobert una altra joia d’Istambul: els locals on mengen els treballadors turcs: unes quantes olles de plats per escollir a un preu ridícul  i cap turista, sobretot. Són autèntics i el menjar és molt bo – sopes de llenties, de iogurt (m’encanta l’ús culinari que donen al iogurt en aquest país), estofats de carn, de verdures i l’omnipresent albergínia, que no falti.

Tarda per explorar l’altra visita obligada d’Istambul: el mercat cobert més gran del món (això sense comptar amb els innombrables carrerons dels voltants), el Kapali Çarsi, altrament conegut com el Gran Basar. S’ha de veure.

Istambul no és tan calorosa com la resta del país: la prova és que aquí no comprem ampolles d’aigua i en tenim prou amb els líquids que prenem amb els àpats i algun çai (te) ocasional.

Un altre dia en aquesta ciutat de contrastos (noies modernes amb el seu cotxe al costat d’altres completament tapades amb la burka negra, sense comptar les drag queens de Taksim). Avui ens toca una altra d’aquestes visites evocadores: el Palau de Topkapi, llar de sultans i els seus harems d’odalisques – una idea que és quasi surrealista, com de conte o llegenda-. És un palau immens estructurat al voltant de patis amb quioscs enrajolats, jardins i estances.

  Redacció escolar. Quin és l’ofici del meu pare?

Poques ciutats marítimes poden presumir de ser-ho tant com Istambul, ciutat de mars – Màrmara, el Bòsfor i la Banya d’Or-. Els espigons interminables acullen homes i nens (i alguna dona) que pesquen i es banyen a les aigües.

Descobrim que la millor pastisseria de Turquia es troba a Beyoglu, a la vora de la mar i que als Turcs els encanta anar a devorar plats de backlaves amb gelat. Ja sabem què comprarem com a record.

Darrer dia a Istambul, parada i fonda de l’Orient exprés, ciutat de la barreja, dels contrastos, de les mil mesquites, els comerços, els mars, les llambordes mal col·locades, els venedors pesats que parlen català; el pont entre occident i orient on passegen els fantasmes de bizantins, de croats, dels habitants de la gran Constantinoble, la Companyia Catalana d’Orient, dels poderosos sultans i les seves favorites, de poetes i aventurers.

Aventurers com Petrus Gyllius, que el segle XVI, investigant pels soterranis de la gent, va trobar i explorar amb una barca i una torxa la Cisterna Basílica. És una visita breu però sorprenent, al dipòsit d’aigua bizantí oblidat pels otomans després de la conquesta. Després passem  a veure l’aqüeducte que l’alimentava.

 La segona mesquita més antiga d’Istambul, la de Beyazid II ens agrada més que la Blava. La de Suleyman està tancada per obres de restauració i ens hem d’acontentar amb la tomba del sultà i de Roxelana; la de Fatih no es pot visitar, doncs avui és dia de pregària i està plena de fanàtics vigilats per la policia.

 
Amb un passeig per la banya d’or, unes pastetes i un sopar en un local de turcs (amb les fantàstiques sopes de iogurt) ens acomiadem d’aquesta ciutat.

Güle, güle, Istambul; güle güle Turquia.